dilluns, 5 de gener del 2015

Les decisions que es prenen ràpid, s’acaben complicant



A qui no li han preguntat mai què volia ser o de què volia treballar quan fos gran? Tots, o gairebé tots, en la nostra infantesa hem somiat que volíem ser astronautes, policies, bombers, professors, cantants, artistes, metges, científics... Però, quanta gent ha pogut complir aquell petit somni? Quants d’aquells que desitjaven assolir aquella professió l’han acabat fent? Quants de vosaltres somiàveu realment amb el treball que teniu?
Durant els cursos finals de l’ESO, els professors comencen a involucrar-se amb els desitjos de futur de cada alumne, i per això comencen a donar idees per a que cadascú triï els estudis que voldrà realitzar en un futur.
En l’última etapa, els alumnes que han pensat en fer batxillerat, són obligats a triar les matèries que hauran de realitzar i per tant, tant jo com molts altres companys meus, pensem que la pressa que ens donen per a triar el nostre futur amb 15 anys és prematura. I per què dic prematura? Doncs la qüestió és que, per molt que alguns dels alumnes continuïn amb el desig de ser allò que somiaven quan eren infants, n’hi ha molts que han canviat de pensament i creuen que aquell desig no és realment el que volen, per tant, com que aquell meravellós somni de ser astronauta o bomber o professor s’ha esfumat, els alumnes no saben què triar i això els provoca una gran angoixa i temor...

Qui no ha experimentat mai la pressió dels pares i dels professors amb el tema del futur? Qui realment va triar allò que volia ell i no allò que desitjaven els seus pares...?
Sabem que els nostres pares o professors  també han passat per aquesta etapa... Per això penso que no és justa aquesta pressió a la que ens sotmeten.
Si van experimentar el sentiment d’angoixa i de temor quan van haver de triar, i es van donar compte com nosaltres de que aquesta elecció era prematura... Per què ens fan passar per aquest martiri? No ens haurien d’intentar d’ajudar d’una altra forma? No creieu realment que no és tant important decidir ràpidament què vols ser, sinó que la importància de tot això és que l’alumne un cop estigui segur ja triarà ell sol cap a on vol conduir el seu destí?
Tampoc no vull donar a entendre que deixin estar als alumnes i no s’involucrin en el que voldran fer, però, simplement, crec que el fet d’estar al damunt d’una persona tot el dia, dient-li: “Què faràs al final? Ja ho has decidit? Si no t’afanyes, no tindràs futur” és el pitjor que poden fer els pares!
El més important és que no és tan fàcil de triar com sembla. Per molt que uns quants alumnes ja saben què volen ser, no vol dir que els altres també ho tinguin tant clar. Hi ha milers de nois i noies que han començat més d’una carrera i no n’han acabat cap pel simple fet que aquella no era la que realment volia ser, pel simple motiu, que hi ha persones que fins que no són grans, no s’adonen del do que tenen... Per això, penso que no s’han de prendre decisions ràpides, perquè no medites realment, sinó que esculls una per atzar.


Cadascú ha de crear el seu propi camí, no deixis que ningú et desvií!



Carlota Viñes 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada