A qui no
li han preguntat mai què volia ser o de què volia treballar quan fos gran?
Tots, o gairebé tots, en la nostra infantesa hem somiat que volíem ser
astronautes, policies, bombers, professors, cantants, artistes, metges,
científics... Però, quanta gent ha pogut complir aquell petit somni? Quants
d’aquells que desitjaven assolir aquella professió l’han acabat fent? Quants de
vosaltres somiàveu realment amb el treball que teniu?
Durant els
cursos finals de l’ESO, els professors comencen a involucrar-se amb els
desitjos de futur de cada alumne, i per això comencen a donar idees per a que
cadascú triï els estudis que voldrà realitzar en un futur.
En l’última etapa, els alumnes que han pensat en fer batxillerat, són obligats a triar les matèries que hauran de realitzar i per tant, tant jo com molts altres companys meus, pensem que la pressa que ens donen per a triar el nostre futur amb 15 anys és prematura. I per què dic prematura? Doncs la qüestió és que, per molt que alguns dels alumnes continuïn amb el desig de ser allò que somiaven quan eren infants, n’hi ha molts que han canviat de pensament i creuen que aquell desig no és realment el que volen, per tant, com que aquell meravellós somni de ser astronauta o bomber o professor s’ha esfumat, els alumnes no saben què triar i això els provoca una gran angoixa i temor...
Qui no ha experimentat mai la pressió dels pares i dels professors amb el tema del futur? Qui realment va triar allò que volia ell i no allò que desitjaven els seus pares...?
En l’última etapa, els alumnes que han pensat en fer batxillerat, són obligats a triar les matèries que hauran de realitzar i per tant, tant jo com molts altres companys meus, pensem que la pressa que ens donen per a triar el nostre futur amb 15 anys és prematura. I per què dic prematura? Doncs la qüestió és que, per molt que alguns dels alumnes continuïn amb el desig de ser allò que somiaven quan eren infants, n’hi ha molts que han canviat de pensament i creuen que aquell desig no és realment el que volen, per tant, com que aquell meravellós somni de ser astronauta o bomber o professor s’ha esfumat, els alumnes no saben què triar i això els provoca una gran angoixa i temor...
Qui no ha experimentat mai la pressió dels pares i dels professors amb el tema del futur? Qui realment va triar allò que volia ell i no allò que desitjaven els seus pares...?
Sabem que
els nostres pares o professors també han
passat per aquesta etapa... Per això penso que no és justa aquesta pressió a la
que ens sotmeten.
Si van experimentar el sentiment d’angoixa i de temor quan van haver de triar, i es van donar compte com nosaltres de que aquesta elecció era prematura... Per què ens fan passar per aquest martiri? No ens haurien d’intentar d’ajudar d’una altra forma? No creieu realment que no és tant important decidir ràpidament què vols ser, sinó que la importància de tot això és que l’alumne un cop estigui segur ja triarà ell sol cap a on vol conduir el seu destí?
Si van experimentar el sentiment d’angoixa i de temor quan van haver de triar, i es van donar compte com nosaltres de que aquesta elecció era prematura... Per què ens fan passar per aquest martiri? No ens haurien d’intentar d’ajudar d’una altra forma? No creieu realment que no és tant important decidir ràpidament què vols ser, sinó que la importància de tot això és que l’alumne un cop estigui segur ja triarà ell sol cap a on vol conduir el seu destí?
Tampoc no
vull donar a entendre que deixin estar als alumnes i no s’involucrin en el que
voldran fer, però, simplement, crec que el fet d’estar al damunt d’una persona
tot el dia, dient-li: “Què faràs al final? Ja ho has decidit? Si no t’afanyes,
no tindràs futur” és el pitjor que poden fer els pares!
El més
important és que no és tan fàcil de triar com sembla. Per molt que uns quants
alumnes ja saben què volen ser, no vol dir que els altres també ho tinguin tant
clar. Hi ha milers de nois i noies que han començat més d’una carrera i no n’han
acabat cap pel simple fet que aquella no era la que realment volia ser, pel
simple motiu, que hi ha persones que fins que no són grans, no s’adonen del do
que tenen... Per això, penso que no s’han de prendre decisions ràpides, perquè
no medites realment, sinó que esculls una per atzar.
Cadascú ha de crear el seu propi
camí, no deixis que ningú et desvií!
Carlota Viñes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada