Cites 2.0

El passat dilluns 2 de maig va començar altre cop la sèrie Cites a TV3. Era una sèrie molt esperada ja que havia tingut molta audiència en l’última temporada i ens havia deixat amb l’intriga de que passaria amb algunes parelles i quines parelles o relacions sorgirien en

aquesta nova temporada.

En aquest capítol podem veure a en Martín i la Blanca, que tot i que no són parella, comparteixen la custòdia del se fill Lluc. El Martín, enamorat de la Blanca, li prepara un sopar per poder-se declarar. El sopar no va com ell esperava ja que la Blanca està en un moment que les seves hormones estan molt exaltades. Quan ell es declara la Blanca s’ho pren com una broma, i després li acaba dient que una relació entre ells no funcionaria ja que són de mons diferents i que no s’haguessin tingut de conèixer mai. En Martín queda trist després de la conversació amb la Blanca però se li compliquen més les coses quan se n’assabenta que la seva filla Noa ha quedat amb la seva mare, la qual els va abandonar quan la Noa tenia dos anys, i ara ha tornat perquè vol mantenir una relació amb la seva filla.

Per altra banda, tenim a una altra parella, la Sara i en Marcel, que s’han citat per una aplicació. La Sara abans de la cita li ha elaborat una llista molt detallada de com ha de ser una relació de “follamics” deixant-li ben clar que només busca sexe, res de lligams emocionals. En Marcel primerament creu que totes les normes que li diu la Sara són estúpides, ja que ell té moltes “follamigues” i no ha tingut problemes. Però en Marcel canvia d’opinió quan en el mateix bar es troba a una de les seves “follamigues” i li tira vi al cap. Més tard, se’n van junts cap a casa del Marcel per a conèixer-se millor, i tenen relacions sexuals. Al final accepten els dos començar una relació només de sexe fins que algú dels dos s’enamori.

En aquest capítol hem pogut observar el caràcter principal de la sèrie que és la representació de diverses històries en un mateix capítol i per tant amb protagonistes paral·lels. Des del meu punt de vist ha estat un començament amb el que es buscava deixar a l’espectador amb intriga i que es quedés enganxat per esperar amb ànsia el proper capítol. No ha estat un dels meus preferits però crec que és un bon començament per poder donar peu a una nova temporada plena de noves aventures, històries, amors, desamors, etc. Desitjo i espero que la sèrie porti noves sorpreses inesperades i que continuï amb aquest rol tan realista que la fa original.

                                                                                                          Laura Caballol

La pérdida de la infancia de las nuevas generaciones

Cada generación nueva es un conjunto de personas que comparten una serie de características diferentes a las del resto. Pero actualmente, las nuevas generaciones comparten un elemento común entre ellas: la pérdida de la infancia. Sí, cada vez el paso de niño a adolescente se produce con mayor velocidad.

Antes, cuando eras pequeño, tu mayor preocupación era que tus padres no te riñeran ni descubrieran alguna cosa que habías roto, o intentar portarte bien los días previos a la Navidad para que los Reyes Magos te trajeran los regalos que pedías. Tus días se centraban en pasarlo bien con los amigos de clase, jugando a juegos que requerían el uso de la imaginación. Imaginación, un término que no se incluye en el vocabulario de las nuevas generaciones. Ya no les hace falta utilizarla, porque todos aquellos juegos típicos, se pueden encontrar dentro de las pantallas de las nuevas tecnologías. Tecnología, una palabra que sí se encuentra dentro de su vocabulario. Antes se solían dejar cartas en la taquilla de quien te gustaba o se pasaban en clase a tus amigos; ahora WhatsApp. Otro término, que junto a otras redes sociales, como Facebook, Instagram, Snapchat y Twitter, se encuentran demasiado presentes en la vida de las nuevas generaciones. ¿Qué necesidad tiene un niño de 9 años de utilizar este tipo de aplicaciones? Cada vez niños más pequeños se incorporan a estas redes sociales, sin ser conscientes de lo que realmente están haciendo. Dejar de tener vida privada. Vida privada, un término inexistente en sus vocabularios.

Es así como están creciendo los niños de hoy en día, sin imaginación ni vida privada y rodeados de tecnologías y redes sociales, por tanto, la pérdida de la mejor etapa del ser humano, donde la felicidad es más fácil de conseguir, donde la tristeza dura instantes y las sonrisas son constantes:  la pérdida de la infancia.

                                                                                                                 

                                                                                                                 Nuria Latorre Lecina 

Las redes sociales

Es cierto que las tecnologías han avanzado mucho y con ellas, las vidas de las personas.

¿Quién podía pensar que a través de una pantalla podría hablar con la persona que quisiera, en el lugar que quisiera y en un momento cualquiera?

Las redes sociales tienen muchas ventajas en el mundo en el que vivimos. Gente que vive separada de sus seres queridos y que no los puede ver todas las veces que quisiera o que ni si quiera puede oír sus voces.

Todo esto ha cambiado, todo el mundo puede comunicarse en el momento en que quiera y con las personas que le apetezca.

Todos podemos compartir con todo el mundo todo lo que hacemos diariamente e incluso momento a momento.

Pero ¿hasta qué punto son positivas las redes sociales? ¿es bueno que todos puedan saber lo que hacemos y lo que dejamos de hacer? ¿qué pasa con nuestra privacidad?

Las personas más próximas a nosotros tienen todo el derecho a saber qué pasa en nuestra vida, pero y los amigos de nuestros amigos, por ejemplo, ¿tienen derecho? Solo porque los tengamos en alguna red social, ¿ya pueden saber todo lo que nos pasa?

Creo que esta sociedad en la que vivimos está degenerando. Estamos cayendo en un bucle en el que nosotros queremos saber de la vida de los demás y viceversa y esto parece un círculo vicioso.

En muchas ocasiones, estas, en lugar de ayudarnos nos dificultan las cosas.

En las redes sociales se guarda todo, pero absolutamente todo lo que has compartido o alguien ha compartido sobre ti. Sí, incluso una foto que desearías que nunca hubiera salido de tu móvil, también está ahí, expuesta.

Y hasta las conversaciones más privadas que hayas podido tener con alguna persona sobre algún tema realmente serio que, por pereza, o quizá por respeto, no has querido hablarlo cara a cara con esa persona. Esa conversación también está ahí archivada y nunca podrá ser eliminada por completo.

No quiero decir que las redes sociales deberían estar prohibidas y eliminadas de la tecnología, ¡para nada! Solo digo que a lo mejor las personas deberíamos ser más conscientes de lo que realmente queremos compartir y aquello que queremos guardar para nosotros.

Las redes sociales nos hacen la vida mucho más fácil de lo que nos podemos imaginar, pero a la vez, estas se pueden convertir en nuestras peores enemigas y desgraciarnos las vidas para siempre.

                                                                                                           Andrea Menal Dobarro.

El preu del futbol

El futbol és aquell gran esport amb milions d’aficionats en el qual 22 jugadors corren darrere d’una pilota amb el clar objectiu d’introduir-la dins la porteria. Doncs bé, aquest esport, segons algunes persones totalment absurd, és un dels que mou i genera més diners. Tant pel que fa a salaris i traspassos de jugadors, publicitat, com creació d’ infraestructures esportives.

Mentre estem en una profunda crisi econòmica, en la qual hi ha un gran nombre de gent a l’atur i moltes famílies amb salaris mínims que no en tenen ni per “pipes”, el futbol sembla que no en té de crisi. Per contra del que podria semblar, el preu de tot el que està relacionat amb aquest esport és cada dia més elevat. No cal anar gaire lluny en el temps per veure aquest fet reflectit: el passat estiu, un equip anglès va pagar al voltant de 80 milions d’euros per un jove jugador de tan sols 20 anys. 80 milions d’euros per fer-se amb els serveis d’un jugador sense tenir en compte el seu salari que segons fonts és, com a mínim, de 4,5 milions d’euros anuals. Si agafem una calculadora i fem uns quants càlculs, ens adonem que aquest noi cobra en un any el que molts de nosaltres cobraríem treballant 225 anys sense parar. Aquest és només un exemple entre tants que n’hi ha i això no només succeeix en el salari, sinó que també és aplicable al preu de traspàs d’un jugador o a la inversió feta per molts equips a l’hora de construir unes noves instal·lacions esportives.

Molts de nosaltres, en veure tot això, ens preguntem: “com és possible que el futbol mogui aquesta quantitat de diners mentre hi ha gent que s’està morint de gana?” La resposta la trobem en les grans masses d’espectadors que mou aquest esport i els grans contractes publicitaris que firmen els grans equips amb companyies multinacionals com ara nike o adidas.                       

Des del meu punt de vista, el futbol s’està tornant cada cop més un negoci en el qual les persones amb un elevat poder adquisitiu inverteixen els seus diners. Està perdent aquella essència que fins al moment el caracteritza que és la diversió de fer entretenir a l’aficionat que va al camp o que mira el partit des de la televisió. A partir d’aquí, cadascú pot tenir la seva opinió i argumentar si li sembla just o no els diners que mou el món del futbol.

                                                                                                                       Ferran Albir

L’AMISTAT

Tothom persegueix l'amistat. Un cop en tenim, en volem més i més. Però el que compta no és la qualitat i no pas la quantitat? Doncs perquè no la valorem? En realitat, sabem què és l’amistat?

Segons el diccionari, l’amistat és “Afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”. Per les persones, almenys per a mi, l’amistat és el fet que uneix dues persones que passen molt temps juntes. Les dues definicions no s’allunyen gaire, però jo hi trobo una diferència. La del diccionari marca que sigui mútua. Però que no pot ser que hi hagui una amistat fingida? Doncs, és clar que sí! L’amistat falsa cobra vida en moltes persones, és molt probable que a tu també et passi.

De vegades, la frase: “Tinguis als teus amics a prop i als teus enemics encara més”  es fa realitat. Però, ho sabem veure? Podem saber si una persona és bona per a nosaltres o no? Sí que podem, però per fer-ho hem de desconfiar. Per algunes persones serà més difícil que per a unes altres, però hem d’aprendre a desconfiar perquè en el món hi ha gent molt dolenta.

Així que comenceu fent-vos una pregunta. Confieu en tots els vostres amics? D'aquells ens el que confieu, creieu que ells confien en vosaltres? El grup de persones en les quals penseu hauria d'anar disminuït i si no és que trieu molt bé els vostres amics o no sou sincers amb vosaltres mateixos. Ara seleccioneu les persones que es jugaria el coll per vosaltres? Molt pocs, no? Potser un o dos. O potser més. No se sap.

Doncs aquestes persones són les que realment heu de valorar i guardar. Amb elles tot el món pot semblar menys cruel. En canvi si no heu pensat en cap nom no passa res. Encara hi ha temps, com ja sabeu “Les coses bones es fan esperar”. Ànims, sempre trobem algú que veu el món com nosaltres. Aquesta persona arribarà a la nostra vida per quedar-se, i  encara que les coses siguin difícils la vostra amistat ho suportarà tot.

Paula Garrido

"LQSA"

“La que se avecina” también conocida con las siglas “LQSA” es una serie española de humor que narra los problemas y situaciones de una comunidad de vecinos de “alto standing”. Esta serie creada por Alberto y Laura Caballero para Telecinco se estrenó en 2007 en España y fue líder casi todas las primeras emisiones. La urbanización en la que viven los vecinos llamada “Mirador de Montepinar”; se encuentra a 15 minutos del centro y está formado por un bloque de tres pisos, además de locales comerciales, una portería, etc. Pero la serie se centra en la peculiar y divertida convivencia de los vecinos. El éxito ha sido tal que se han producido 8 temporadas y actualmente están rodando la novena.  

“LQSA” es una de mis series preferidas y que sigo desde el principio. La 3º temporada es la que destacaría principalmente por la incorporación de Cristina Castaño que es la actriz que más me gusta, conocida en la serie con el nombre de Judith Bécquer. Me encanta la naturalidad de su personaje y su gran interpretación, ya que  sabe meterse en el papel y da un punto de juventud a la comedia.  

Nacho Guerreros es el actor masculino más divertido, diferente y con un papel muy difícil de interpretar ya que es poco común. Representa un ex drogadicto con un pasado complicado que le lleva a tener una manera de hablar y de expresarse peculiar.

Es una de las series con más éxito nacional e internacional y todo gracias a su humor, a sus infinitas aventuras, situaciones incómodas, remotas, locas y que encantan porque no suele suceder en la vida real.

Recomiendo verla porque te hace reír y olvidar los problemas durante un rato. Sin embargo el lenguaje que usan en un horario en el cual los niños y niñas están despiertos y pueden verla es un mal ejemplo. En alguna ocasión aparecen conversaciones o situaciones que te enseñan “cultura general”, pero no es muy educativo.

Os invito a verla y sed vosotros mismos quien la juzguéis y opinéis. ¡Seguro que os divertiréis  y os “engancharéis”!

                                                                                                           

                                                                                                                   Didac Peinado

Musical La Bella i la Bèstia

El passat diumenge, 18 a Rosselló i el 25 a Altorricó, a la tarda es va representar el musical La Bella i la Bèstia. Aquesta producció està a càrrec del grup de teatre Desgavell, format per gent de la població de Rosselló i últimament també d’altres pobles. L’origen d’aquesta història, la de La Bella i la Bèstia, el trobem en un conte de fades tradicional francès.

Aquest relat narra la història d’un príncep egocèntric que un dia rebutja una flor que li ofereix una pobra dona que li demana refugiar-se del fred. Aquesta, al negar-li l’ajuda, es converteix en una preciosa fada que va transformar el bell príncep en una bèstia. Però l’encanteri només es pot trencar quan la fera i una noia comparteixin un amor vertader. Així que ara coneixem a Bella, una noia somiadora que es sent fora de lloc en la vila on viu. Un dia, a causa d’una desafortunada circumstància, el pare de Bella acaba presoner de la Bèstia. Com que la noia s’estima tant al seu pare convenç al antic príncep per canviar els papers. Doncs ara Bella és la presonera i és la clau per trencar l’encanteri.

És molt probable que tothom sàpiga com es desenvolupa la història. Però per si algú no ho sap i ho vol descobrir no seré jo qui li espatlli el final.

Personalment, crec que és una bona adaptació de la història original i dels musicals de grans produccions. A més a més, mentre estàs veien l’obra no creus que els actors siguin meteors, ja que és molt dinàmica. La caracterització dels personatges està molt aconseguida, tot i que els decorats podrien ser més abundants, per ser una producció de baix pressupost està força be.

Paula Garrido

Foto feta per Sandra Muñoz

6è Obert del centre històric

El passat cap de setmana el barri del  Centre Històric va celebrar per sisena vegada l’Obrert del Centre Històric, obrint les seves portes a la cultura, tradició i germanor per tothom; omplint, així, el casc Antic de Lleida de festa i caliu. Amb una programació abundant i ben repleta d’animació, tradició, rauxa, família, espectacles i música en viu, oferint un total de setanta actes repartits pel barri.

Durant el passat cap de setmana uns cinquanta espais del barri van estar oberts per acollir les diferents activitats programades, com la cercavila popular, castellers, gegants, conta contes, cinema a la fresca, sopars populars, balls i concerts.

L’equip de Revista del Montsuar, es va apropar al Centre Històric per poder assistir als actes celebrats el dissabte a la tarda. En destaquem la cercavila, que voltejava tot el barri, on hi participaren gegants de diferents associacions de veïns i castellers de quatre colles distintes. Al llarg de la cercavila, tant gegants com castellers van anar protagonitzant diferents mostres de la seua activitat. La cercavila va finalitzar a la Plaça del Dipòsit.

Allí, a la Plaça del Dipòsit, per dissetè any consecutiu s’hi celebrà la Trobada Castellera de les Colles de l’Eix; on hi van participar la colla local dels Castellers de Lleida, Sagals d’Osona - Vic, Tirallongues de Manresa i Marrecs de Salt. Van protagonitzar una diada castellera on es van poder veure castells d’important magnitud i dificultat com el 7d7 de la colla local i el 3d8 dels Marrecs de Salt. Per finalitzar la diada, es va fer un Castell de Germanor on hi van participar les quatre colles. Per acabar d’arrodonir la vesprada, es va celebrar un sopar de germanor per les colles participants i la gent del barri. En acabar, vam poder gaudir de la música en viu per part de Bossa Nova, Pastorets Rock i Möndo Loco. Aquests dos últims, van animar la nit amb la seva música caracteritzada per les versions i estils de música com l’Ska, Pop i Rock.

L’equip de revista va poder gaudir d’aquella magnífica vetllada. Van poder ficar-se a les pinyes dels Castells i així experimentar l’esperit casteller probant una nova experiència, i de ben segur inolvidable. També es va poder quedar al sopar de germanor i passar una molt bona estona. Després de sopar, a la revetlla, van poder disfrutar dels concerts i de la festa que hi havia organitzada.

El 6è Obert del Centre Històric, va ser una molt bona oportunitat d’obrir el barri a la ciutat, ja que va oferir aquest gran ventall d’activitats adequades per tothom que s’hi volgués passar. També és una manera molt adequada per difondre la cultura i tradició catalana d’una forma popular i festiva.

PAULA GARRIDO i MARC PEREA

Crítica de vis a vis

Después del impactante final de 'Bajo sospecha', Antena 3 vuelve a arriesgar por una nueva ficción para su noche de los lunes. 'Vis a vis', planteado como un thriller carcelario producido por Globomedia, se estrenó con éxito en el prime time de la cadena de Atresmedia, registrando un 22,4% de share y seduciendo 4,3 millones de espectadores.

Vis a vis es una serie de televisión española de género dramático, suspenso y carcelario, Se estrenó el 20 de abril de 2015 como líder de la noche.

Macarena es una joven ingenua que por amor a su jefe comete varios delitos de manipulación y malversación de cuentas en la empresa en la que trabaja. Es deCruz del Sur de forma preventiva. Allí tendrá que enfrentarse al choque emocional que supone para ella entrar en la cárcel y a las complicadas relaciones entre las reclusas, entre las que destaca Zulema, la interna más peligrosa del centro. La cárcel será un lugar donde pronto descubrirá que las posibilidades de sobrevivir a los siete años que piden de condena. Macarena evolucionará y se convertirá en otra persona muy distinta. Es la transformación de una persona inofensiva, aparentemente incapaz de hacer daño, en una superviviente que va dejando de lado sus escrúpulos.

scubierta y acusada de cuatro delitos fiscales, por lo que es recluida en la cárcel

Esta serie  pone a prueba la capacidad de enfrentarse a los obstáculos de la vida en determinadas ocasiones. Nos proporciona cierto realismo, ya que nos presenta la vida de las prisioneras y su relación entre ella y la de los funcionarios. aunque los sucesos no sean del todo comunes, puede haber casos de bullying, peleas  y relaciones íntimas entre ellas.

Los productores de la serie en su entrevista, explicaron que se basaron en series americanas, dado que allí este tipo de series tienen mucho éxito.La tendencia carcelaria, hace referencia a series como ‘Orange is the new black’ o ‘Prison Break’ en las que claramente se inspira la historia. Pero en este caso, la copia iguala o mejora a la original

Esta serie tiene gran éxito  comparada con otras series españolas emitidas los años anteriores.por la prisiones y los espectadores  Antena 3 espera seguir liderando en la noche de los Lunes.

Personalmente,  este tipo de series nos gustan por el tipo de trama que se desarrolla y cómo los personajes van evolucionando  a medida que transcurre la historia. Ya que estos ponen a prueba sus capacidades debido  a los sucesos inesperados de la vida.  Además, el argumento de la historia es tan entretenido como intrigante y este hecho consigue atraer al espectador tanto joven como adulto.

Jennifer Gago- Thaïs Contreras

¿ La reconquista de Al'Andalus ?

El ISIS (Islamic State of Iraq and Syria) o Estado Islámico es un grupo terrorista insurgente de ideología yihadista suní, autoproclamado califato que ocupa gran parte de Iraq y Siria. Es controlado por radicales fieles a Abu Bakr al-Baghdadi, autoproclamado “califa de todos los musulmanes”. Es un estado no reconocido ya que controla varias ciudades como Mosul, Faluya, Raqqa (capital), etc. Es una organización terrorista próxima a Al Qaeda para hacer frente a la invasión de Irak (2003).

Esta organización reclama la autoridad religiosa sobre todos los musulmanes del mundo,  y tiene como objetivo declarado unir todas las regiones habitadas por musulmanes bajo su control. En sus objetivos están países del Levante mediterráneo; Jordania, Israel, Palestina, Líbano, Chipre y Turquía. Aparte, una de las declaraciones del Estado Islámico recientes fue, el deseo de poder reconquistar el territorio conocido durante siglos en la Península Ibérica, ese territorio se llama “Al-Ándalus”.

Al-Ándalus fue un territorio de la Península Ibérica bajo poder musulmán durante la Edad Media, entre los años 711 y 1492. Esta organización terrorista pretende sembrar el pánico en toda Europa, dejando así que países democráticos como España, Dinamarca o Francia se vean principalmente afectados por ISIS. El último atentado terrorista fue en Dinamarca, el cual sufrió la muerte de un hombre judío, pero el más significativo ha sido el atentado a la revista satírica Charlie Hebdo, el cual mato a más de una persona. La cosa no acaba aquí, y es preocupante, ya que los causantes de estos hechos son de nacionalidad francesa en Francia, y de nacionalidad danesa en Dinamarca, esto hace que realmente sea un aviso, y más cuando 30 españoles están combatiendo en las filas de esta organización.

Esta organización no representa a toda la sociedad musulmana, sino a unos miles de personas corrompidas por ideas que no merecen existir. Por eso no tenemos que detestar, ni desperdiciar el conocer esta cultura. No tenemos que juzgar a una sociedad por un grupo que no la representa, igual que otros grupos como ETA no representaban a todo el País Vasco. Todos somos iguales, y todos merecemos elegir nuestras creencias, y no por eso tenemos que ser juzgados.

Rubén Verdú

La belleza

                           

La belleza ha sido un factor muy importante para la sociedad en los últimos años y, a continuación, os explicaré por qué. Primeramente, el término de belleza se define como aquello que es bonito, aquello que nos gusta o que deseamos,  pero tenemos que darnos cuenta de que esta definición es muy subjetiva porque no todo el mundo comparte los mismos gustos.  Aquí es cuando me planteo la siguiente pregunta: ¿las cosas nos gustan realmente o hacen que nos gusten? He llegado a la conclusión de que alguien hace que nos gusten. Una persona puede llegar a estar muy condicionada por la presión que impone la sociedad. Por ejemplo, si este invierno se pone de moda las bufandas de color rojo, la mayoría de personas llevará encima una bufanda de color rojo. ¿Con esto qué quiero decir? No me refiero a que la gente no tenga personalidad, sino a que otros influyen sobre nosotros, aunque no nos demos cuenta.

El mundo de la moda es un negocio que necesita comer el tarro a la gente y lo hace mediante anuncios, desfiles de moda o revistas. Continuamente nos enseñan lo que nos tenemos que poner para ir bien vestidos, para ir a la moda. Además, nosotros mismos nos imponemos el problema ya que si vemos una persona que va diferente a nosotros, tenemos tendencia a criticarla.

Por otra parte, creo que el mundo de la moda, además de influenciarnos en la manera de vestir, nos da a entender que solo puedes ser bello si eres joven. ¿Alguna vez hemos visto un desfile de moda con señoras de 50 años? Creo que es un desprecio muy grande, ya que mucha gente adulta piensa que nunca podrá ser bella porque su juventud ya pasó. Pero eso no es así, cada edad tiene su tipo de belleza.

En conclusión, la influencia que recibimos por parte del mundo de la moda afecta mucho a nuestros gustos y a nuestros pensamientos. Es un negocio que necesita seguir adelante y solo es posible con nuestra colaboración. Si pensáramos un poco más en nosotros mismos, llegaríamos a descubrir aquello que nos gusta de verdad.

Mar Estall

Les decisions que es prenen ràpid, s’acaben complicant

A qui no li han preguntat mai què volia ser o de què volia treballar quan fos gran? Tots, o gairebé tots, en la nostra infantesa hem somiat que volíem ser astronautes, policies, bombers, professors, cantants, artistes, metges, científics... Però, quanta gent ha pogut complir aquell petit somni? Quants d’aquells que desitjaven assolir aquella professió l’han acabat fent? Quants de vosaltres somiàveu realment amb el treball que teniu?

Durant els cursos finals de l’ESO, els professors comencen a involucrar-se amb els desitjos de futur de cada alumne, i per això comencen a donar idees per a que cadascú triï els estudis que voldrà realitzar en un futur.
En l’última etapa, els alumnes que han pensat en fer batxillerat, són obligats a triar les matèries que hauran de realitzar i per tant, tant jo com molts altres companys meus, pensem que la pressa que ens donen per a triar el nostre futur amb 15 anys és prematura. I per què dic prematura? Doncs la qüestió és que, per molt que alguns dels alumnes continuïn amb el desig de ser allò que somiaven quan eren infants, n’hi ha molts que han canviat de pensament i creuen que aquell desig no és realment el que volen, per tant, com que aquell meravellós somni de ser astronauta o bomber o professor s’ha esfumat, els alumnes no saben què triar i això els provoca una gran angoixa i temor...

Qui no ha experimentat mai la pressió dels pares i dels professors amb el tema del futur? Qui realment va triar allò que volia ell i no allò que desitjaven els seus pares...?

Sabem que els nostres pares o professors  també han passat per aquesta etapa... Per això penso que no és justa aquesta pressió a la que ens sotmeten.
Si van experimentar el sentiment d’angoixa i de temor quan van haver de triar, i es van donar compte com nosaltres de que aquesta elecció era prematura... Per què ens fan passar per aquest martiri? No ens haurien d’intentar d’ajudar d’una altra forma? No creieu realment que no és tant important decidir ràpidament què vols ser, sinó que la importància de tot això és que l’alumne un cop estigui segur ja triarà ell sol cap a on vol conduir el seu destí?

Tampoc no vull donar a entendre que deixin estar als alumnes i no s’involucrin en el que voldran fer, però, simplement, crec que el fet d’estar al damunt d’una persona tot el dia, dient-li: “Què faràs al final? Ja ho has decidit? Si no t’afanyes, no tindràs futur” és el pitjor que poden fer els pares!

El més important és que no és tan fàcil de triar com sembla. Per molt que uns quants alumnes ja saben què volen ser, no vol dir que els altres també ho tinguin tant clar. Hi ha milers de nois i noies que han començat més d’una carrera i no n’han acabat cap pel simple fet que aquella no era la que realment volia ser, pel simple motiu, que hi ha persones que fins que no són grans, no s’adonen del do que tenen... Per això, penso que no s’han de prendre decisions ràpides, perquè no medites realment, sinó que esculls una per atzar.

Cadascú ha de crear el seu propi camí, no deixis que ningú et desvií!

Carlota Viñes 

La tenebra o la llum?

                                       

  

Avui en dia, el món dels estudiants és cada vegada més complicat. La mala situació laboral fa que molts de nosaltres dubtem de les possibilitats futur que tenim.

La majoria decidim tard què volem ser de grans, ens costa trobar alguna cosa que ens agradi tant, per més endavant aixecar-nos cada matí amb la il·lusió d’estar fent alguna feina que realment ens apassioni i ens mantingui amb un bon somriure.

En canvi, n’hi ha d’altres com jo que tenim les idees molt clares quan tot just iniciem l’etapa de l’adolescència. Aquest fet, sense cap dubte, és una gran garantia i una satisfacció ja que, almenys, estudiarem una carrera o el que sigui, però ho donarem tot, perquè quan alguna cosa t’agrada, et meravella i t’apassiona t’esforces molt.

I després d’acabar els estudis, què farem? Trobarem feina? Haurem invertit anys de sacrifici i esforç en va?

Són moltes les preguntes que ens fem els joves quan pensem en el futur. Hi ha gent que no hi vol ni pensar i es centra en el present i, després, quan arriba el moment sembla que tot el món cau damunt seu.

No és pas veritat que ens diguin que certs oficis ara mateix estan saturats i és impossible trobar-hi feina, perquè a la vida hi ha una cosa molt important que tots hem de tenir en compte: les ganes i la il·lusió i, també el que volem arribar a ser o en qui volem arribar a convertir-nos. Els reptes, les expectatives són un bon punt d’inflexió per començar.

La vida, als joves estudiants, no ens ho posa gens fàcil, però crec honestament que ha de ser així. Com aprendríem sinó a valorar les coses, a apreciar el que tenim i a adonar-nos que per aconseguir tot el que desitgem hem de fer sacrificis i donar-ho tot? A vegades, no és suficient amb això, sinó que cal tenir vocació per fer certes coses, o ser molt i molt bo en alguna cosa també és important.

No hi ha ni un lloc fosc on tot sigui difícil ni un camp ple de color il·luminat. Cada persona decideix com afronta la seva vida i el més important de tot, per què l’afronta.

Albert Aguilar

La influencia de la tecnología en el mundo

                                               

Es inevitable que los jóvenes de hoy en día den prioridad a la tecnología antes que a la educación.

El gran avance de la tecnología ha hecho que los jóvenes que antes estudiaban porque no tenían nada que hacer, que no tenían ordenadores ni  nada por el estilo, hoy estén pendientes de si funciona el ordenador, el móvil u otro tipo de dispositivo. Esta tecnología ha traído  desorden y, sobre todo, conflictos entre la gente. Cada vez más, esta tecnología nos está alejando de la realidad y nos convierte en adictos a ella.

También la tecnología ha afectado en la escritura de las personas, en la redes sociales cometemos el doble de faltas de ortografía que antes probablemente no cometíamos y que ahora haciéndolas vemos, por ejemplo, que en dos frases cometemos muchos más errores a la hora escribir.

Otro conflicto de las redes sociales es el acoso que una persona puede recibir por internet cuando alguien le ha jaqueado el ordenador. Hay muchos casos donde jóvenes son acosados por otras personas que solo tienen la finalidad de hacerles daño. Más tarde se dan cuentan del error que han cometido pero ya no hay nada que hacer.

La tecnología nos hace olvidar de las tareas que una persona ha de hacer diariamente, muchas personas olvidan el ejercicio físico, la tarea diaria que mandan en el instituto y otras cosas a consecuencia de que están sentados todo el rato delante del ordenador o bien delante del móvil, donde pierden la noción del tiempo e incluso duermen menos horas de las recomendadas.

Podemos hablar de que una persona cuando esta todo el día en el ordenador i/o cualquier aparato electrónico, la podemos llamar adicta a la tecnología. Por eso, es mejor usar las redes sociales, solo para lo que fueron hechas, pero procurando no caer en la adicción ni descuidar los estudios. Pueden llegar a ser muy entretenidas, pero al final, existe el mundo real, y para sobrevivir en él se necesitan conocimientos reales, fuera de la realidad virtual.

 Jennifer Gago

El dia a dia

                                                                       

Racons solitaris d’un fred tallant, dos mil·límetres de glaç a sobre els cotxes de matinada, els carrers callats amb el xiuxiueig d’una llunyania de ciutat de fons.

Ja arriba.

És tant aviat que encara és fosc, i l’aire gèlid t’obliga a amagar la teva cara entre la bufanda. Una onada d’aquest aire et toca les cames, i et fa pensar que els texans no són prou gruixuts, perquè aquell fenomen meteorològic invisible t’ha fet sentir com si anessis despullada. Definitivament, ja és aquí.

L’ hivern s’ha instal·lat a la ciutat i et costarà molt més aixecar-te del llit perquè en sortir, l’atmosfera calenta de somnis deixarà de tapar-te i t’atraparà el fred de la casa. El pitjor serà posar els peus a terra esperant el calfred matiner que això provoca. 

Després de passar totes les proves rutinàries del matí lleganyós, ja estaràs al institut amb la mateixa cara d’ensaïmada que quan t’has llevat , badallant cada deu minuts.

Lluitaràs una gran guerra amb les teves parpelles per a que es mantinguin obertes i, quan creguis que les has guanyat, un monstre de pèl ros s’atansarà amb veu severa i ronca, bellugant-te... Un altre cop dormida.

Aquesta introducció és una petita mostra dels primers minuts del dia d’un estudiant. Per als estudiants, els estrictes horaris de bus ens fan aixecar a una hora que no ens tocaria si els horaris es poguessin canviar.

Basant-me en estudis, reafirmo la meva opinió sobre la importància del descans per rendir millor. La son adorm els nostres sentits i no percebem estímuls per realitzar tasques monòtones. Durant el son es redueix la quantitat d’informació que el cervell processa i si ens mantenim desperts a la nit, seguim processant la informació i per tant el nostre cervell consumeix més glucosa. Al dia següent no rendim igual, ja que el nostre cervell no ha descansat per assolir aquesta informació, ni per repetir el cicle.

Crec que el millor seria començar les classes més tard ja que així dormiríem més i no ens hauríem d’aixecar tan aviat, això causaria una millora davant dels estudis i un interès major per aprendre.

Tania Ch. Olivares 

Som una nació europea

Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa

El passat dimecres 10 de desembre vàrem assistir a la presentació de l’últim llibre de Raül Romeva, analista i polític català i ex-eurodiputat del parlament Europeu. L’acte, que va comptar amb la companyia de l’il·lustre Francesc Pané i de l’escriptor lleidatà Emili Bayo, va tenir lloc a la llibreria Caselles.

Romeva va explicar els motius que el van empènyer a escriure aquest llibre: el seu desig de compartir, de fer partícip a tot aquell que ho volgués de les seves experiències viscudes en quant a política. Va explicar que en el partit en el que estava, pocs polítics pensaven com ell i, per això, no li feien gaire cas. D’aquí ve el títol del llibre: una carpeta incòmoda. Una carpeta incòmoda que s’anava emplenant i que ningú volia obrir.

Molts llibres com aquest, d’assaig polític i sobre independència, s’han escrit abans que Romeva aportés en el camp la seva visió particular, però segons explicà Bayo, Som una nació europea es diferencia fàcilment de la resta, i és que en Raül Romeva aconsegueix encarar tots els aspectes tractats des d’un punt de vista global.

L’acte va finalitzar amb les preguntes d’alguns assistents. Unes preguntes curioses sobre el futur de Catalunya. Romeva va ser molt clar en tot moment i va defensar allò en que creu: la independència de Catalunya.

En conclusió, l’acte va ser molt interessant. Lluny d’esdevenir una mera presentació, va ser una xerrada diplomàtica, gràcies a la qual vam aprendre molts conceptes relacionats amb la política.

Mar Estall, Paula Seuma i Laura Calvo